Sifanofa Teatre reivindica la vigència de ‘Glups!’

IMG-20150322-WA0001

Ha estat un cap de setmana familiar intens de musicals amb el segell Dagoll Dagom​. Divendres, 20 de març, vam anar a veure Mar i Cel al Teatre Victòria de Barcelona. Avui diumenge, hem anat a veure Glups!, en versió de la companyia amateur Sifanofa Teatre​ al Centre Cultural de Cardedeu​. Si dic que m’ho he passat igual de bé en els dos casos, no és per desmerèixer el tercer muntatge de Mar i Cel, que és encara més esplèndid i espectacular que els dos anteriors, sinó com a elogi de la feina excepcional que ha fet la companyia de Cardedeu.

Es pot pensar que quan parteixes d’un text com el de Glups! i d’unes cançons tan rodones com les del gran Joan Vives, si a més et cedeixen el playback orquestral original i tens la complicitat de Josep Castells en l’escenografia i de Toni Magrinyà en la il·luminació, tots dos part fonamental del Glups! original (quina sort, que siguin de Cardedeu, oi?), ja tens mitja feina feta. I és veritat, però el repte és aconseguir que l’altra mitja, la que han de fer els que sortiran a l’escenari, estigui a l’alçada o, com a mínim, que no desmereixi gaire.

El treball de la gent de Sifanofa Teatre no només no desmereix respecte als materials exquisits que remena, sinó que els defensa amb una dignitat admirable i en reivindica la vigència amb entusiasme i sense complexos, fins assolir un equilibri just entre l’atreviment i el respecte cap a l’original.

Amb el record ben viu d’haver vist Glups! en la seva estrena, el juliol de 1983, al Teatre Municipal de Girona, en la que encara és una de les tres o quatre vetllades de teatre més memorables que he viscut, anar a veure’n una versió amateur em feia il·lusió, però també un cert respecte. I el dubte s’ha esvaït de seguida: durant els primers compassos del número inicial (Historietes) he respirat alleujat i se m’ha dibuixat un somriure que no m’ha deixat en tota la funció. Els deu actors i actrius que formen el repartiment llueixen la seva competència cantant, ballant i interpretant, i aconsegueixen muntar cada escena fins arribar a la més complexa, la del sopar familiar del 50 aniversari, sabent molt bé el que es fan, amb domini dels recursos, seguretat escènica i naturalitat.

La versió de Sifanofa Teatre manté totes les cançons de l’original i només deixa fora algunes de les escenes no cantades, amb una selecció molt equilibrada. Els pocs retocs que han fet en el text, petits detalls que requerien una actualització, funcionen prou bé, i tota l’agudesa, la sàtira i la mirada punyent dels còmics de Gérard Lauzier en què es basa l’obra ens pessiguen amb la mateixa força que fa 30 anys, sense deixar lloc a la nostàlgia.

A la sortida, contents i satisfets, l’ambient entre el públic transmetia la sensació d’haver compartit alguna cosa més que una bona estona. Per la meva part, jo ja puc dir que avui, 32 anys després, he tornat a veure el meu Glups!

Una nota al marge: Hi ha la possibilitat que Dagoll Dagom torni a muntar Glups!. Ho va deixar anar en Joan-Lluïs Bozzo en aquesta entrevista i m’ho va insinuar en Joan Vives himself al final de la funció de Mar i Cel de divendres passat, quan vaig anar a saludar-lo com un fanboy qualsevol per manifestar-li la meva admiració de més de 30 anys per la seva obra, després de veure-li el clatell com a director d’orquestra durant tres hores a la primera fila del Teatre Victòria. Vam parlar un moment de Glups! i em va explicar que l’endemà anirien a Cardedeu a veure la versió de Sifanofa. Quan li vaig dir que no em volia morir sense haver fet abans Glups! en un teatre, em va contestar “potser la farem abans nosaltres”. Si ho compleixen, ens hi tornarem a veure a primera fila. Mentrestant, si teniu ganes de veure la versió dels de Cardedeu, la tornen a representar a Granollers, els dies 13 i 14 de juny. Encara repetirem.

YouTube Preview Image



Posted in Teatre | 2 Comments

Vida i mort de William Stoner

Portada de "Stoner"La meva lectura d’aquestes vacances ha estat “Stoner”, de John Williams, una gran novel·la escrita fa quatre dècades i publicada per primer cop en català fa quatre mesos. L’he acabat fa poques hores i encara em dura aquella sensació de buit que tems no poder omplir quan acabes un llibre que t’ha impactat. Gràcies a Tònia Bauçà, a Jordi Gonzalez i a Jordi Garolera per la recomanació.

Si en voleu una opinió més autoritzada, us recomano la crítica de Xavier Cortadellas al Presència.



Posted in Lectures | Leave a comment

Un film de culte al Cineclub 21: «Hedwig and the Angry Inch», el sensacional debut de John Cameron Mitchell

Poster de la pel·lícula

El Cineclub 21 de Celrà tanca la temporada el dissabte 9 de juny amb la recuperació d’una pel·lícula que el temps ha convertit en una obra de culte: Hedwig and the Angry Inch, escrita, dirigida, interpretada i cantada per John Cameron Mitchell.

Hedwig and the Angry Inch va ser l’espectacular debut en la direcció de John Cameron Mitchell, autor, director i protagonista del musical del mateix titol que va estar tres anys en cartell a l’off-Broadway. I és espectacular per molts motius, començant pel domini que demostra Mitchell com a director, a l’hora de convertir un muntatge teatral que pràcticament era un one man show en una pel·licula perfectament estructurada al voltant d’unes cançons, alguns monòlegs i diversos personatges secundaris. Ja voldrien molts directors més experimentats que han provat de fer musicals tenir el domini del tempo cinematogràfic i la capacitat per conjuntar lletres, músiques i diàlegs que va demostrar aquest director primerenc.

Com a musical, Hedwig es trobaria a mig cami entre la linia clàssica que substituïa els diàlegs per peces cantades i la de la pel·licula amb cançons, com Fama o Ha nascut una estrella. Les cançons de la pel·licula fan la funció de monòleg del personatge principal, tant quan reflecteixen els seus pensaments com quan les llança a les seves migradíssimes audiències.

La pel·licula de Cameron Mitchell es mou entre molts àmbits i en tots se’n surt molt bé. La banda sonora té una vitalitat contagiosa que fa que sortim amb ganes de córrer a la botiga de la cantonada a comprar el CD. El compositor i lletrista Stephen Trask va aconseguir crear un grapat de cançons que majoritàriament rememoren la linia glam del David Bowie dels anys 70, però en cap cas en fa una paròdia ni una simple imitació, sinó que aconsegueix dotar-les de prou personalitat perquè sonin tan fresques, noves i originals com les de Ziggy Stardust. La utilització d’il·lustracions animades, també pròpia de la cultura pop, és imaginativa, moderna i no només decorativa. L’humor certament agre que desprèn el discurs del personatge combina molt bé amb un toc de tendresa que dóna categoria a la narració i evita caure en el simple acudit.

La gran troballa de John Cameron Mitchell és el personatge de Hedwig, que ell mateix va interpretar als escenaris (excepte en un període de vacances en què es va buscar un substitut). Victima, primer, d’una operació de canvi de sexe frustrada i, després, dels enganys amorosos i professionals dels seus amants, la història de Hedwig pot semblar patètica si es resumeix en poques paraules, però la seva actitud i la seva personalitat li donen una dignitat enlluernadora. Traït per un deixeble i amant que li ha robat les cançons i ara omple estadis i apareix a la MTV, Hedwig es dedica a cantar en locals de mala mort amb la mateixa energia i dedicació que si ho fes al Madison Square Garden. Li és igual que el seu públic el formin majoritàriament avis que el miren de reüll mentre mengen palets de lluç. Les seves cançons i la seva personalitat com a showman estan per damunt d’aquesta mena de detalls.

John Cameron Mitchell va ser un dels primers artistes nord-americans que va fer pública la seva homosexualitat quan encara no s’havia generalitzat l’expressió “sortir de l’armari”, i tant ell com els altres membres de l’equip artistic de Hedwig han participat en marxes a favor dels drets dels homosexuals. La seva pel·licula, però, no és només un al·legat en aquest sentit, sinó una reflexió molt incisiva sobre la recerca de la pròpia personalitat, paral·lela a la recerca d’un lloc en el món sense deixar de ser un mateix, o fins i tot sense deixar de ser la persona que ens inventem. Al capdavall, la història de Hedwig és la d’una persona que busca l’amor de la mateixa manera que busca la seva pròpia identitat sexual i social. En aquest context se situa l’escena que il·lustra la cançó L’origen de l’amor, que pren de Plató la teoria sobre l’enamorament. Només per la bellesa i la imaginació que desprenen aquests deu minuts de metratge ja val la pena veure la pel·licula.

La indefinició dels rols sexuals està mostrada amb naturalitat i enginy, de manera que impregna tots els personatges i la mateixa elecció dels actors. En aquesta linia, un militar americà que es vol lligar Hedwig perquè es pensa que és una noia no es tira enrere quan descobreix que és un noi. I en una idea genial, exportada de l’obra original, el personatge masculí amb més aspecte de mascle de la funció està interpretat (de manera molt creïble) per una actriu, la gens ambigua Miriam Shor, qui ha declarat que al teatre molta gent es resistia a creure que no era un home. Als Estats Units, tant l’obra original com la pel·licula són peces de culte que han generat dotzenes de pàgines web personals, clubs de fans i moltes vendes de discos i llibres entre els seguidors incondicionals.

A més a més, el 2003 diversos artistes, entre els quals Rufus Wainwright, Frank Black, Cyndi Lauper i Jonathan Richman, van gravar un disc d’homenatge, titulat Wig in a Box, en que versionaven les cançons de l’obra amb finalitats benèfiques (el podeu veure aquí).

També entre nosaltres, malgrat la diferència idiomàtica, sembla impossible sortir de la projecció sense taral·lejar alguna de les cançons de la banda sonora.

Si li voleu seguir la pista a John Cameron Mitchell, us recomano el seu últim film com a director, Rabbit Hole, de 2010, sobre el drama d’un matrimoni que ha perdut el seu fill petit en un accident (amb grans interpretacions de Nicole Kidman i Aaron Eckhart). Als cinemes d’aquí no s’ha estrenat, però potser trobareu maneres alternatives de veure-la. I també us podeu atrevir amb l’anterior Shortbus, de 2006, comèdia dramàtica coral amb una bona dosi de sexe explícit que es pot trobar, per exemple, a la biblioteca de Celrà.

Us deixo amb alguns vídeos.

La cançó The Origin of Love, de Hedwig and the Angry Inch:

YouTube Preview Image

El tràiler de Shortbus:

YouTube Preview Image

I el tràiler de Rabbit Hole:

YouTube Preview Image



Posted in Celrà, Cinema | Leave a comment

El català, un luxe per als nous emprenedors

NockinD’un any cap aquí han aparegut a la xarxa dues iniciatives de nous emprenedors ben atractives: Nockin i Ulabox. Totes dues s’han difós ràpidament gràcies a les xarxes socials i totes dues han merescut espais destacats als mitjans de comunicació. Tenen en comú el seu caire innovador, el fet que totes dues provenen de Catalunya i que totes dues tenen les seves webs exclusivamenlogo Ulaboxt en castellà.

Nockin es defineix com «el cercador social de serveis entre persones» i porta a un estadi superior les velles webs d’anuncis mitjançant un sistema de registre i puntuacions que li dóna un plus d’utilitat.

Per la seva banda, Ulabox és un supermercat virtual que vol competir amb les grans cadenes prioritzant la qualitat de l’atenció al client. Les despeses d’enviament són gratuïtes per a compres a partir de 39 €. No venen productes d’alimentació, a banda de begudes envasades, suposo que per evitar despeses de conservació, tot i que a la web afirmen que és perquè ens recomanen comprem la carn i les verdures a les botigues del barri.

Essent dos projectes nascuts a Catalunya, vaig trobar decebedor que les dues webs només es puguin veure en castellà. A les meves consultes, els seus responsables em van oferir respostes semblants. El febrer de 2011, al Facebook de Nockin em deien: «En una primera fase hem arrencat només en versió en castellà, per un tema de costos, però comptem treure la versió en català tan aviat es pugui». I encara no fa un mes, el CEO (suposo que en podem dir gerent i també ens entendrem) d’Ulabox, Jaume Gomà, em contestava per mail: «Com ja deus imaginar, tenim previst obrir la versió catalana d’Uabox però encara no podem confirmar-te data d’activació. Som els primers interessats (apassionats diria jo!) en disposar d’Ulabox en català, però en un model tant complex i tant jove com el d’Ulabox hem de saber graduar els esforços i tenir la paciència suficient com per assolir aquest pas amb les garanties de qualitat que us volem oferir».

D’entrada, reconec que és més fàcil esciure en un blog que jugar-se els quartos muntant una empresa, però trobo molt inquietant que joves emprenedors sorgits de Barcelona i Palafrugell  decideixin que el fet d’adreçar-se en català als seus clients és una cosa prescindible o, si més no, ajornable. En el primer brainstorming al voltant d’una taula, entre cafès, cerveses i laptops, quan aquests joves tan trempats van plantejar que l’àmbit del seu servei havia de ser tot l’Estat espanyol, m’agradaria que la primera decisió hagués estat: «haurem de fer la web també en castellà», però hi va faltar el també. Entenc que és una qüestió pràctica i no dubto de la sinceritat dels seus promotors quan em diuen que tot arribarà. Però continuo pensant que si els emprenedors catalans que treballen a la xarxa no creen els seus serveis web en català, no sé amb quins arguments demanarem català a Twitter, apps per a mòbils i pel·lícules de Hollywood.

Posted in Internet | 1 Comment

Dennis Emmurallin, company de feina de Billy Vidre

Dennis MurenLlegeixo a la versió digital del diari “Ara” que al festival de Sitges es pot veure «l’exposició gratuïta “Artificial Intelligence: Dissenyant el futur”, una mostra de part dels treballs que Chris Baker va crear amb Kubrick  durant els anys en què es va gestar el projecte d’“A.I.”» El diari afegeix que «aquests esbossos van ser la base de la feina del director artístic Rick Carter, del creador d’efectes visuals Dennis Emmurallin i del mateix Steven Spielberg a l’hora de concebre la versió cinematogràfica final de la història». I em pregunto: Qui carai és Dennis Emmurallin? Pot ser que el mític Dennis Muren s’hagi catalanitzat el cognom? Això em porta a sospitar que l’Ara ha traduït una nota del castellà i que en repassar les malifetes del traductor automàtic se’ls ha escapat aquesta. Serà que l’enviada especial a Sitges, Marta Salicrú, escriu les cròniques en castellà i el diari les passa pel traductor? No és gaire versemblant.

Si busquem “Dennis Emmurallin” a la xarxa, trobarem algunes pistes. Hi ha diverses webs, en català i en castellà, que es refereixen a l’admirat Muren com a “Dennis Emmurallin” i totes reprodueixen una nota de premsa servida pel mateix festival. Si li seguim la pista, acabem trobant la nota de premsa a la web del Festival de Sitges, amb l’error intacte. Però és que fins i tot surt el nom de Dennis Emmurallin a la versió castellana de la web i a la versió en anglès! Podem intuir, doncs, que el servei de premsa del festival va redactar la nota en castellà i després li va passar el traductor automàtic per fer-ne la versió catalana? Però, per què en castellà i en anglès també apareix el senyor Emmurallin? Potser van veure que els noms no coincidien i van creure que la versió catalana era la bona? Segurament els redactors de l’Ara no tenen per què saber qui és Dennis Muren, però que no ho sàpiguen al festival de Sitges ja és més criticable. De fet, els primers dies d’El Periódico en català parlaven d’una comèdia de Woody Allen en què sortia l’actor Billy Vidre i ningú del diari no ho va veure abans que l’error arribés al paper imprès. Curiosament, aquella pel·lícula era “Deconstructing Harry”, en la qual Dennis Muren va fer d’assessor en matèria d’efectes visuals.

A continuació, dues webs que reprodueixen l’error sobre “Dennis Emmurallin”. A la web de l’Ara ja ho han modificat.

Article a l’«Ara»
Bloc Proyectonaschy
Web Klownsasesinos

Posted in Cinema | Leave a comment

Gossos sí, incívics no

El meu gos.

A la rambla Josep Pla hi ha un elements decoratius metal·lics, de forma quadrada, clavats a ran de terra, amb un dibuix d’un gos marró, sobre fons blanc i creuat per una ratlla diagonal vermella, i amb unes lletres a sota que diuen “gossos no”. No diuen “caques no” ni “gent porca no”, de manera que haurem de suposar que el que ens estan dient és que els nostres gossos no poden ni transitar per aquesta flamant via amb terra de sorra. Com a company de pis d’un gos (el podeu veure a la imatge de dalt, en una foto convenientment alterada per preservar la seva privacitat), no entenc a què treu cap aquesta mena de cartells.

Si del que es tracta és que els amos de gossos entenguin d’una punyetera vegada que els celranencs (i les celranenques) no tenen perquè anar trepitjant merda, almenys no literalment, potser seria més efectiu que el cartell posés “Recull les caques del teu gos” o bé “El teu animal és un gos; no siguis tu un porc”. I no a quatre dits de terra, com ara, sino a l’alçada de la vista d’una persona bípeda d’estatura estàndard. Perquè, què coi hi fan aquests cartells a ran de terra? Que potser els han de llegir els gossos?

Si volem anar una mica més enllà, podríem plantejar-nos de posar-hi uns “kioscan”, aquells expenedors de bosses que haureu vist en altres pobles i ciutats del país. Ara el cartell podria dir: “Et donem la bossa. Continuaràs deixant la merda a terra?”.

No? Què ens fa por? Que la gent robi les bosses per posar-hi l’entrepà de la mainada per anar a l’escola? Que s’acabin les bosses i ningú les reposi? El “Gossos no” potser serveix per netejar-nos la consciència o per complir expedient: “ja hi hem posat un cartell”, però no per fer desaparèixer les caques del carrer. És com les ratlles grogues del carrer Mary Santpere: van servir perquè els cotxes no aparquessin a la vorera? Doncs no: cada nit n’hi ha una filera. I ja que no tenim policia municipal, ni els Mossos vindran a multar els amos incívics dels gossos, potser que ens empesquem solucions més creatives.

Si no, sembla que estem dient a la gent que no poden portar el gos a la rambla Josep Pla, però que no passa res si li deixen evacuar els intestins a les voreres de la carretera de Juià. Allà no hi ha cartells i, total, només hi passa la mainada que va a l’escola. Un cartell de “Gossos no” en un espai determinat es pot entendre com un “gossos sí” per als carrers on no hi ha cartell.

No seré jo qui digui que és cosa de l’Administració evitar que els incívics facin marranades. Tothom hauria de ser prou assenyat per entendre que no costa gaire comprar un rotlle de bosses per recollir els excrements canins, igual que comprem el paper de vàter per a les nostres deposicions o els kleenex per eixugar-nos el que sigui. Al Mercadona en venen unes de marca Saplex (perfumades, de color negre) que són la mar de pràctiques. I als que no entenen una cosa tan simple com aquesta, el “gossos no” no els farà ni fred ni calor.

El fet és que la realitat ens diu que encara hi ha primats poc evolucionats (com diria l’admirat Eudald Carbonell) que necessiten que algú els digui que els carrers no són per llançar-hi llaunes, bosses de paper o paquets de tabac buits, ni per deixar-hi les caques dels gossos. I aquest algú no ha de ser ni un ciutadà (o ciutadana) de peu, ni el regidor de medi ambient, ni el senyor de la brigada que passa amb l’escombra, ja que l’incívic que no té manies a l’hora de emmerdar el carrer tampoc no en té per fotre un moc a qui intenta donar-li un consell. Aquest algú ha de ser la seva pròpia consciència, aquella veu adormida que de cop li crida “tiu, ets un porc!”. Només falta trobar la manera de despertar-la.

Posted in Celrà | Leave a comment

El cas de la sabata desaparellada

Desaparellada i abandonada

Una bona amiga, coneixedora de com m’agrada reflexionar sobre temes de gran transcendència, m’ha llançat el repte de resoldre un misteri que no la deixa dormir en pau: Com és que molt sovint veiem al mig de la carretera una sabata desaparellada? Sóc conscient que un enigma d’aital magnitud necessitaria la perspicàcia i l’habilitat deductiva d’un Sherlock Holmes, però tot i així, i ni que sigui per no fer-li un lleig, intentaré plantejar algunes hipòtesis.

Una de les menys plausibles, però a la vegada més divertides, és la possibilitat que la persona propietária de la sabata desaparellada sigui la víctima de la llegenda de la sogra i la prostituta. Fernando Colomo la va utilitzar en una pel·lícula amb Antonio Resines i des de llavors ha circulat en diverses variants (narratives). Un conductor que va a buscar la seva dona i la seva sogra amb el cotxe es troba una suposada autoestopista i la puja. Resulta que la noia és una prostituta i, quan ell se n’adona, la convida a abandonar el cotxe. Al cap d’una estona, amb la sogra al seient de darrere i la dona de copilot, descobreix una sabata solta sobre la catifa de davant. Pensant-se que és de la prostituta i per no haver de donar explicacions, s’empesca una maniobra de distracció i la llança per la finestra. Quan arriben a destí, la sogra només porta una sabata.

La clau d’aquesta faula, però, no és la sabata en si, sinó l’impuls que porta el conductor a desfer-se de la peça de calçat de manera tan subreptícia. Si no hi havia hagut cap comerç carnal amb la ventafocs del voral, quina mena de sentiment de culpabilitat l’empeny a amagar la seva trobada amb ella? Per contestar aquesta pregunta cal excavar en les zones més profundes de la psicologia de l’home. O de la dona. O de la sogra. L’home ni es planteja preguntar “és d’algú aquesta sabata?”, perquè es pensa que és de la prostituta i perquè creu que per a la dona i la sogra, una sabata femenina aliena és una prova d’adulteri irrefutable. Però, d’altra banda, imaginem que hagués compartit amb elles les seves sospites i hagués dit “he pujat una autoestopista en una rotonda i, quan s’ha ofert a xuclar-me-la per un preu no especificat, l’he feta fora del cotxe i s’ha descuidat una sabata”. Com hauria reaccionat la dona? I la sogra? Haurien dit “ostres, busquem la rotonda i tornem-li, pobra”? No, clar, perquè la sabata era de la sogra. Pero, i si la sabata fos realment de la noia? Fa de mal dir, oi?

Però m’he desviat del tema principal, que era la sabata solitària enmig de la carretera. Se m’acut que algú pot haver anat a comprar-se unes sabates noves i ha decidit desfer-se de les velles llançant-les per la finestra del cotxe. El fet que només en veiem una es deu sobretot a la velocitat del cotxe. Aquesta teoria és encara més probable quan es tracta d’una sabata de nen (o nena). Tots els pares (i mares) saben com es posen de pesats els nens (i nenes) quan els compres unes sabates noves (“me les vull posar ara, me les vull posar ara!”).

La teoria més macabra és una altra, però tampoc no té gaire mèrit. A totes les pel·lícules en què volen ensenyar com atropellen algú, si ens volen estalviar la imatge de la topada (no tant per no ferir la nostra sensibilitat com per evitar de contractar un especialista), fan allò tan sobat de deixar la pinya fora de pla, i fer aparèixer una sabata que ha sortit rebotida pels aires. És fàcil pensar, doncs, que en els casos d’atropellament, durant la retirada del cadàver s’han oblidat de procedir a l’aixecament de la sabata. Un fet lògic, d’altra banda, ja que el seu propietari ja no la necessitarà. Confesso, però, que la raó per la qual a la persona atropellada li cau una sabata, i no les dues, se m’escapa totalment. Si alguna vegada atropello algú o m’atropellen, ja m’hi fixaré.

PS: Estava buscant un imatge per il·lustrar això i he trobat altres autors que han dedicat una estona al mateix tema. Aprofito per mangar-li una imatge a un d’ells. L’altre és Joan Barril. Us deixo els enllaços aquí per si els voleu visitar. 🙂


– The Lone Shoe

– Joan Barril a El Periódico

Posted in Cabòries | 2 Comments

Stieg Larsson al cinema (és a dir, a la televisió)

DivendrCartell de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina»es passat, 23 d’octubre, vaig tenir el plaer de compartir tertúlia literària i cinematogràfica amb l’editora Ester Pujol i el llibreter/factòtum de la moguda gironina Guillem Terribas, davant el públic dels cinemes Ocine –abans Oscar– amb ocasió de l’estrena de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina». La primera cosa que cal dir de l’adaptació de la segona novel·la de la trilogia Millennium, del suec Stieg Larsson, és que, a diferència de l’anterior «Els homes que no estimaven les dones», es tracta d’un producte pensat i produït per a la televisió, i no per al cinema, fet que es nota en tots els aspectes del resultat. Dirigida per Niels Arden Oplev, «Els homes que no estimaven les dones» era un llargmetratge creat per a la pantalla gran, rodat en cinemascope, amb un pressupost ajustat però digne, una banda sonora simfònica espectacular i un bon ús de la fotografia i la filmació en exteriors i decorats. La segona part, en canvi, es va concebre com un producte per a la televisió, en format 1:1,85, molts primers plans i
una banda sonora electrònica efectiva, però menys inspiradora.

El projecte de la productora Yellow Bird contemplava una estrena del primer llibre en un film de 144 minuts al cinema i quatre capítols de 90 minuts, basats en els altres dos volums, en forma de sèrie de televisió. El gran èxit de taquilla de la primera pel·lícula i el fenomen de vendes en què es van convertir els tres llibres després arreu d’Europa va fer que, amb el material ja rodat, la productora es repensés els seus plans i acabés fent un muntatge de dues hores de les tres hores previstes de «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina», dirigida per Daniel Alfredson.

Quan s’és un admirador de la trilogia de Stieg Larsson és impossible valorar aquestes pel·lícules sense deixar-se endur pel lligam sentimental del record de moltes hores de lectura apassionants, protagonitzades per personatges que formaran part de la nostra memòria per sempre. Per això, malgrat les seves mancances, el telefilm de Daniel Alfredson es veu amb simpatia. De les més de 700 pàgines de la novel·la original, la pel·lícula no es queda ni amb un 25%. Això és inevitable i ja hi hauríem de comptar abans d’entrar a la sala. Però té el mèrit de ser fidel a la imatge que ens havíem creat dels personatges quan vam llegir el llibre i no traeix l’esperit dels originals en les seves reaccions o el seu comportament, cosa que no es podia dir de la part final de la pel·lícula anterior.

L’adaptació de les obres de Larsson a càrrec de Yellow Bird es va gestar quan les novel·les ja eren un èxit a Suècia, però tot just començaven a traduir-se a altres llengües. Per això, es tracta de produccions amb un regust certament local i modest, allunyat de l’enorme quantitat de diners i expectació que han provocat els originals literaris posteriorment. Malgrat això, i a l’espera que el cinema americà posi en marxa la seva pròpia versió «corregida i augmentada», és d’agrair que la primera adaptació ens hagi arribat del mateix país que va veure néixer el seu origen literari.

Els qui no hagin llegit el llibre, potser trobaran en «La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina» un thriller convencional, no gaire allunyat de les sèries de lladres i serenos que ens arriben amb comptagotes de països com Alemanya o França,  que no aconsegueix estar a l’alçada de l’enorme expectació creada. Els que l’hagin llegit hi trobaran una il·lustració respectuosa, amb una immensa Lisbeth Salander interpretada per Noomi Rapace i un boxejador anomenat Paolo Roberto que s’interpreta ell mateix en un dels passatges més encantadors del film.

Posted in Cinema | Leave a comment

I tu, a què et dediques?

Un dia vaig sentir algú que explicava que, als Estats Units, quan preguntes a algú “a què
et dediques?”, es dóna per entès que estàs preguntant per les aficions de l’altre, i no per la seva professió. “Col·lecciono taps de cervesa” o “faig escultures” serien doncs dues respostes perfectament esperables, i no “treballo de telefonista” o “sóc funcionari”. La idea
seria que els nord-americans, així en general, pensen que allò que els defineix no és la feina que els dóna de menjar, sinó aquella activitat que els dóna un cert sentit de realització personal.

A Celrà, una colla de persones diversa en edats i procedència hem muntat una associació (i no perquè a Celrà no n’hi hagi gaires) que prendrà la forma d’una companyia de teatre amateur. L’origen és el curs d’iniciació al teatre que s’ha celebrat els últims dos anys i el destí és el que ha unit els insensats (i insensates) que, a més de fer el curs, hem tingut ganes d’anar una mica més enllà.

La creació d’un grup de teatre amateur ha estat la conseqüència lògica d’un procés que va començar fa quasi dos anys. Crec que ben pocs, per no dir ningú, ens vam apuntar al curs pensant que el resultat seria fer teatre de manera estable. Mirant enrere, però, ara em sembla que era una cosa inevitable, i bona part de la responsabilitat en aquest fet la té l’entusiasme i la capacitat engrescadora de la nostra senyoreta i directora. La Txell Faxedas ens ha encomanat el verí del teatre i això ja no té marxa enrere, segurament perquè ens ha ajudat a treure de dins un impuls amagat, unes ganes de descobrir coses de nosaltres mateixos que estaven latents, esperant una espurna que les fes esclatar. La
Txell ha posat l’espurna i molt més, i si en surt alguna cosa presentable de tot plegat, el mèrit principal serà ben seu.

Al principi parlava dels americans i del seu costum, diuen, de definir-se ells mateixos mitjançant les seves aficions i no mitjançant allò que els permet pagar les factures. En el meu cas, he tingut la sort (i que duri!) d’anar construint un currículum relacionat amb coses que m’apassionen, com el periodisme, el cinema i la informàtica. I malgrat que mai tot són ni han estat flors i violes, no em puc queixar. Ara bé, penso que els americans tenen bona part de raó i que són aquestes altres activitats les que acaben d’arrodonir una vivència personal satisfactòria. Fer teatre, dibuixar, tocar un instrument, jugar al tennis, aprendre dansa contemporània o apuntar-se a un club de lectura són activitats extraescolars que ajuden a mantenir l’equilibri emocional, fins al punt que haurien d’estar subvencionades per la seguretat social. Si els departaments de sanitat dels governs d’arreu s’ho plantegessin de veritat, segur que baixarien el consum d’ansiolítics, els accidents de
trànsit i els actes de violència, siguin del gènere que siguin.

“I les responsabilitats?”, preguntarà algú. Tots coneixem persones que tenen massa feina o estan massa ocupades o massa estressades per dedicar unes hores a la setmana a cuidar el seu jo personal i intransferible, i a més en fan ostentació. Estan sempre reunides i miren amb menyspreu els irresponsables que fan el pallasso o aprenen a tocar el saxo mentre elles aixequen el país o es sacrifiquen per la família. L’única resposta que se m’acut per a aquesta mena de gent és la convicció profunda que el país en general i les famílies en
particular anirien molt millor si cadascú sabés trobar la seva pròpia via d’escapament i la cuidés amb atenció, ni que sigui un parell d’horetes un dia al vespre, ben negociades i pactades perquè ningú no prengui mal. Crec, de debó, que és un qüestió de vida o mort.

Posted in Celrà | Leave a comment

Jorge Drexler, a cau d’orella

La primera vegada que Jorge Drexler va actuar a Girona ho va fer al costat del grup de la Cellera Petit Fours. Eren les Fires de 2002 i el cantautor era un desconegut per a la majoria del públic, però de seguida va saber posar-se tothom a la butxaca amb un grapat de cançons plenes de creativitat i sensibilitat, però sobretot per la seva actitud a l’escenari.[@more@]

Jorge Drexler es va revelar com un mestre a l’hora de crear un clima de confiança i comunicació íntima amb els espectadors. L’última vegada que el vam veure, abans del concert de l’Auditori de la setmana passada, va ser el juny de 2005, al teatre de Sant Domènec, en la gira del seu penúltim disc, “Eco”. Drexler ja havia guanyat un Oscar, però mantenia intacte el seu caràcter afable i proper, mentre anava aprofundint en l’elaboració de lletres i músiques que l’han convertit en un dels creadors més inclassificables del panorama actual. A Sant Domènec, va fer pujar a l’escenari en Carles Cors, el seu amic de Petit Fours.

La immensitat de la sala Simfònica de l’Auditori de Girona i la característica timidesa del públic gironí podien fer pensar que el recital de dissabte passat no tindria aquell caire proper, gairebé familiar, que tan bé sap crear Jorge Drexler davant els seus parroquians, però a mesura que el cantant anava desenvolupant el repertori de la nit, va quedar clar que a ell no se li resisteixen els públics tímids i que sap encongir com ningú qualsevol espai, fins donar la sensació que canta a cau d’orella als espectadors de l’última fila.

El recital va començar a les fosques, amb un focus que imitava el far que va inspirar la cançó “12 segundos de oscuridad”, i a mesura que anava avançant en intensat musical i emocional, vam poder escoltar noves versions, principalment dels seus dos últims treballs; versions adaptades a l’excel·lent grup de músics que l’acompanya en aquesta gira, amb arranjaments que fan que les mateixes composicions sonin sempre diferents, amb matisos nous. Drexler té claríssim que el directe i l’estudi són móns complementaris i sobre l’escenari es dedica a experimentar. El resultat és sorprenent, perquè si les cançons ja són obres perfectes en la seva versió d’estudi, als concerts sonen diferents però igualment estimulants.

El públic va acabar cantant les tornades de les cançons i Jorge Drexler va agrair-los que el permetin dedicar-se “al oficio más lindo del mundo”. Tothom va sortir amb la sensació d’haver assistit a una trobada amb un creador generós, que viu la seva feina i la converteix en sensacions que només tenen sentit si es comparteixen.

(Article publicat al setmanari ‘Revenda’ de Girona)

Posted in Música | Leave a comment