El cas de la sabata desaparellada

Desaparellada i abandonada

Una bona amiga, coneixedora de com m’agrada reflexionar sobre temes de gran transcendència, m’ha llançat el repte de resoldre un misteri que no la deixa dormir en pau: Com és que molt sovint veiem al mig de la carretera una sabata desaparellada? Sóc conscient que un enigma d’aital magnitud necessitaria la perspicàcia i l’habilitat deductiva d’un Sherlock Holmes, però tot i així, i ni que sigui per no fer-li un lleig, intentaré plantejar algunes hipòtesis.

Una de les menys plausibles, però a la vegada més divertides, és la possibilitat que la persona propietária de la sabata desaparellada sigui la víctima de la llegenda de la sogra i la prostituta. Fernando Colomo la va utilitzar en una pel·lícula amb Antonio Resines i des de llavors ha circulat en diverses variants (narratives). Un conductor que va a buscar la seva dona i la seva sogra amb el cotxe es troba una suposada autoestopista i la puja. Resulta que la noia és una prostituta i, quan ell se n’adona, la convida a abandonar el cotxe. Al cap d’una estona, amb la sogra al seient de darrere i la dona de copilot, descobreix una sabata solta sobre la catifa de davant. Pensant-se que és de la prostituta i per no haver de donar explicacions, s’empesca una maniobra de distracció i la llança per la finestra. Quan arriben a destí, la sogra només porta una sabata.

La clau d’aquesta faula, però, no és la sabata en si, sinó l’impuls que porta el conductor a desfer-se de la peça de calçat de manera tan subreptícia. Si no hi havia hagut cap comerç carnal amb la ventafocs del voral, quina mena de sentiment de culpabilitat l’empeny a amagar la seva trobada amb ella? Per contestar aquesta pregunta cal excavar en les zones més profundes de la psicologia de l’home. O de la dona. O de la sogra. L’home ni es planteja preguntar “és d’algú aquesta sabata?”, perquè es pensa que és de la prostituta i perquè creu que per a la dona i la sogra, una sabata femenina aliena és una prova d’adulteri irrefutable. Però, d’altra banda, imaginem que hagués compartit amb elles les seves sospites i hagués dit “he pujat una autoestopista en una rotonda i, quan s’ha ofert a xuclar-me-la per un preu no especificat, l’he feta fora del cotxe i s’ha descuidat una sabata”. Com hauria reaccionat la dona? I la sogra? Haurien dit “ostres, busquem la rotonda i tornem-li, pobra”? No, clar, perquè la sabata era de la sogra. Pero, i si la sabata fos realment de la noia? Fa de mal dir, oi?

Però m’he desviat del tema principal, que era la sabata solitària enmig de la carretera. Se m’acut que algú pot haver anat a comprar-se unes sabates noves i ha decidit desfer-se de les velles llançant-les per la finestra del cotxe. El fet que només en veiem una es deu sobretot a la velocitat del cotxe. Aquesta teoria és encara més probable quan es tracta d’una sabata de nen (o nena). Tots els pares (i mares) saben com es posen de pesats els nens (i nenes) quan els compres unes sabates noves (“me les vull posar ara, me les vull posar ara!”).

La teoria més macabra és una altra, però tampoc no té gaire mèrit. A totes les pel·lícules en què volen ensenyar com atropellen algú, si ens volen estalviar la imatge de la topada (no tant per no ferir la nostra sensibilitat com per evitar de contractar un especialista), fan allò tan sobat de deixar la pinya fora de pla, i fer aparèixer una sabata que ha sortit rebotida pels aires. És fàcil pensar, doncs, que en els casos d’atropellament, durant la retirada del cadàver s’han oblidat de procedir a l’aixecament de la sabata. Un fet lògic, d’altra banda, ja que el seu propietari ja no la necessitarà. Confesso, però, que la raó per la qual a la persona atropellada li cau una sabata, i no les dues, se m’escapa totalment. Si alguna vegada atropello algú o m’atropellen, ja m’hi fixaré.

PS: Estava buscant un imatge per il·lustrar això i he trobat altres autors que han dedicat una estona al mateix tema. Aprofito per mangar-li una imatge a un d’ells. L’altre és Joan Barril. Us deixo els enllaços aquí per si els voleu visitar. 🙂


– The Lone Shoe

– Joan Barril a El Periódico



This entry was posted in Cabòries. Bookmark the permalink.

2 Responses to El cas de la sabata desaparellada

  1. Narcis says:

    Primer de tot agrair-te l’enllaç cap al meu bloc, m’ha agradat la broma del correcte… Correctíssim!!! Jajaja!! Segon lloc m’encanta la reflexió de la sabata extraviada o desaparellada. Realment el cinema et dóna molta més corda!!! També podria ser d’una persona que hagués perdut una cama i que com no sap on deixar la que li sobra, es dedica a deixar-les a les voreres per què algú les reculli i en tregui profit. Justificació facilona…
    Pel que fa referència a un altre post, sobre en Drexler, i no en Clyde.. juas, et veig molt informat!!! Jo el vaig veure cantar amb els Petit Fours, per barrakes però ja fa temps d’això…. Salut i fins aviat!!!

  2. Marta Pozo says:

    És culpa del món, la natura ha posat allà la sabata per estudiar el món mitjançant la postura que hagafen els humans dabant la sabata. Així com nosaltres li tirem suc de taronja a una flor i ens preguntem “a veure que passa, es morirà, creixerà més ràpid, es pansirà i reviura…” la natura ens posa sabates per veure la cara que posem. Ho tinc clar, ho sé segur, vull dir que sé perquè ho fa, s’està preparant: primer la sabata, després el mitjó, després el peu, després la cama i finalment la patada el cul que la natura donarà a la colla de guarros que van tirant sabates pel món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *