I tu, a què et dediques?

Un dia vaig sentir algú que explicava que, als Estats Units, quan preguntes a algú “a què
et dediques?”, es dóna per entès que estàs preguntant per les aficions de l’altre, i no per la seva professió. “Col·lecciono taps de cervesa” o “faig escultures” serien doncs dues respostes perfectament esperables, i no “treballo de telefonista” o “sóc funcionari”. La idea
seria que els nord-americans, així en general, pensen que allò que els defineix no és la feina que els dóna de menjar, sinó aquella activitat que els dóna un cert sentit de realització personal.

A Celrà, una colla de persones diversa en edats i procedència hem muntat una associació (i no perquè a Celrà no n’hi hagi gaires) que prendrà la forma d’una companyia de teatre amateur. L’origen és el curs d’iniciació al teatre que s’ha celebrat els últims dos anys i el destí és el que ha unit els insensats (i insensates) que, a més de fer el curs, hem tingut ganes d’anar una mica més enllà.

La creació d’un grup de teatre amateur ha estat la conseqüència lògica d’un procés que va començar fa quasi dos anys. Crec que ben pocs, per no dir ningú, ens vam apuntar al curs pensant que el resultat seria fer teatre de manera estable. Mirant enrere, però, ara em sembla que era una cosa inevitable, i bona part de la responsabilitat en aquest fet la té l’entusiasme i la capacitat engrescadora de la nostra senyoreta i directora. La Txell Faxedas ens ha encomanat el verí del teatre i això ja no té marxa enrere, segurament perquè ens ha ajudat a treure de dins un impuls amagat, unes ganes de descobrir coses de nosaltres mateixos que estaven latents, esperant una espurna que les fes esclatar. La
Txell ha posat l’espurna i molt més, i si en surt alguna cosa presentable de tot plegat, el mèrit principal serà ben seu.

Al principi parlava dels americans i del seu costum, diuen, de definir-se ells mateixos mitjançant les seves aficions i no mitjançant allò que els permet pagar les factures. En el meu cas, he tingut la sort (i que duri!) d’anar construint un currículum relacionat amb coses que m’apassionen, com el periodisme, el cinema i la informàtica. I malgrat que mai tot són ni han estat flors i violes, no em puc queixar. Ara bé, penso que els americans tenen bona part de raó i que són aquestes altres activitats les que acaben d’arrodonir una vivència personal satisfactòria. Fer teatre, dibuixar, tocar un instrument, jugar al tennis, aprendre dansa contemporània o apuntar-se a un club de lectura són activitats extraescolars que ajuden a mantenir l’equilibri emocional, fins al punt que haurien d’estar subvencionades per la seguretat social. Si els departaments de sanitat dels governs d’arreu s’ho plantegessin de veritat, segur que baixarien el consum d’ansiolítics, els accidents de
trànsit i els actes de violència, siguin del gènere que siguin.

“I les responsabilitats?”, preguntarà algú. Tots coneixem persones que tenen massa feina o estan massa ocupades o massa estressades per dedicar unes hores a la setmana a cuidar el seu jo personal i intransferible, i a més en fan ostentació. Estan sempre reunides i miren amb menyspreu els irresponsables que fan el pallasso o aprenen a tocar el saxo mentre elles aixequen el país o es sacrifiquen per la família. L’única resposta que se m’acut per a aquesta mena de gent és la convicció profunda que el país en general i les famílies en
particular anirien molt millor si cadascú sabés trobar la seva pròpia via d’escapament i la cuidés amb atenció, ni que sigui un parell d’horetes un dia al vespre, ben negociades i pactades perquè ningú no prengui mal. Crec, de debó, que és un qüestió de vida o mort.



This entry was posted in Celrà. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *