Jorge Drexler, a cau d’orella

La primera vegada que Jorge Drexler va actuar a Girona ho va fer al costat del grup de la Cellera Petit Fours. Eren les Fires de 2002 i el cantautor era un desconegut per a la majoria del públic, però de seguida va saber posar-se tothom a la butxaca amb un grapat de cançons plenes de creativitat i sensibilitat, però sobretot per la seva actitud a l’escenari.[@more@]

Jorge Drexler es va revelar com un mestre a l’hora de crear un clima de confiança i comunicació íntima amb els espectadors. L’última vegada que el vam veure, abans del concert de l’Auditori de la setmana passada, va ser el juny de 2005, al teatre de Sant Domènec, en la gira del seu penúltim disc, “Eco”. Drexler ja havia guanyat un Oscar, però mantenia intacte el seu caràcter afable i proper, mentre anava aprofundint en l’elaboració de lletres i músiques que l’han convertit en un dels creadors més inclassificables del panorama actual. A Sant Domènec, va fer pujar a l’escenari en Carles Cors, el seu amic de Petit Fours.

La immensitat de la sala Simfònica de l’Auditori de Girona i la característica timidesa del públic gironí podien fer pensar que el recital de dissabte passat no tindria aquell caire proper, gairebé familiar, que tan bé sap crear Jorge Drexler davant els seus parroquians, però a mesura que el cantant anava desenvolupant el repertori de la nit, va quedar clar que a ell no se li resisteixen els públics tímids i que sap encongir com ningú qualsevol espai, fins donar la sensació que canta a cau d’orella als espectadors de l’última fila.

El recital va començar a les fosques, amb un focus que imitava el far que va inspirar la cançó “12 segundos de oscuridad”, i a mesura que anava avançant en intensat musical i emocional, vam poder escoltar noves versions, principalment dels seus dos últims treballs; versions adaptades a l’excel·lent grup de músics que l’acompanya en aquesta gira, amb arranjaments que fan que les mateixes composicions sonin sempre diferents, amb matisos nous. Drexler té claríssim que el directe i l’estudi són móns complementaris i sobre l’escenari es dedica a experimentar. El resultat és sorprenent, perquè si les cançons ja són obres perfectes en la seva versió d’estudi, als concerts sonen diferents però igualment estimulants.

El públic va acabar cantant les tornades de les cançons i Jorge Drexler va agrair-los que el permetin dedicar-se “al oficio más lindo del mundo”. Tothom va sortir amb la sensació d’haver assistit a una trobada amb un creador generós, que viu la seva feina i la converteix en sensacions que només tenen sentit si es comparteixen.

(Article publicat al setmanari ‘Revenda’ de Girona)



This entry was posted in Música. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *