La intimitat de l’osset de peluix

Ja fa temps que, en temàtica audiovisual, s’ha posat de moda el genère anomenat “documental de creació”, en bona part gràcies a les magnìfiques aportacions del màster de documental de la Universitat Pompeu Fabra i els mestratges del desaparegut Joaquim Jordà. L’última aportació al gènere, però, no ha vingut de cineastes del prestigi de José Luis Guerín ni de cineastes prometedors com Pere Vilà, sinó de l’aparell de propaganda de Convergència (es veu que Unió se’n va assabentar quan ja estava decidit, com de l’excursió d’en Mas a Doñana). El DVD “ConfidencialCat” ha fet córrer tants rius de tinta com milions de bits en el ciberespai, i per això només comentaré unes coses que m’han cridat l’atenció.

1. Els seus defensors i molts dels seus detractors diuen que és un vídeo “molt ben fet”. Aquesta afirmació només es pot sustentar en la vulgarització de la mirada que han instal·lat en la societat actual la teledeixalla i el cinema d’Alejandro Amenábar. Dir que el “ConfidencialCat” està molt ben fet és tant com dir que “Gran hermano” és un programa de sociologia o que “Mar adentro” és una obra mestra. El DVD de CiU utilitza els recursos més potiners i vulgars per provocar en l’espectador les sensacions que l’interessen. No es limita, com diuen ells, “a mostrar la veritat”, sinó que manipula la percepció de l’espectador amb la banda sonora (música de terror per als del tripartit, cors celestials i violins per a en Mas) i la fotografia (blanc i negre i plans tancats o tallats per al tripartit, i colors lluminosos per a en Mas). Em diran que això forma part de fer un treball creatiu, però jo crec que quan la veritat s’ha de reforçar amb efectismes tècnics, és perquè els autors no creuen que la veritat sigui prou efectiva. I si aquests efectismes, a sobre, són d’un estil tan barroer, segur que qui ens ho està explicant no vol que pensem per nosaltres mateixos, sinó que ens dóna el seu discurs mastegat, digerit i expulsat.

2. Tant com se n’ha parlat i ningú (que jo hagi vist) ha fet esment d’una imatge que apareix al vídeo, realment sorprenent: la que acompanya aquest text. És una captura del “documental” que pertany al capítol dedicat a l’esfondrament del Carmel. El vídeo inclou testimonis de persones de qui sentim la veu, però no veiem la cara. Han fet molt bé, de preservar la intimitat de les víctimes, “pixelant” els rostres de les persones que mostraven el seu dolor i la seva indignació a les càmeres. Una de les dones apareix portant un cotxe de joguina i un osset de peluix, i vet aquí que els autors, entendrits per aquesta estampa, van i “pixelen” també el rostre de l’osset de peluix! Impressionant! Quina demostració de sensibilitat cap als animals, encara que siguin de matèria tèxtil! Mirat seriosament, això és un símptoma que els tècnics que van fer el muntatge de les imatges s’ho van agafar tant de conya que no van poder evitar incloure aquest petit gag. Si encara teniu el DVD i ho voleu comprovar, trobareu aquesta imatge al minut 21 i 30 segons, aproximadament.

3. L’amic Carles Puigdemont defensa (em fa l’efecte que amb la boca petita) el “ConfidencialCat” amb l’argument que és l’obra audiovisual en català de la qual s’han fet més còpies. Home, si l’argument ha de ser aquest, també Conrad Son va fer moltes còpies del seu vídeo “Les exxxcursionistes calentes” i no per això té més valor del que té. Tot i que, ben mirat, les dues obres tenen molts punts en comú, des del moment que utilitzen la manera menys subtil d’excitar els instints més primaris de l’espectador.



Posted in Catalunya | 2 Comments